Després del bany, fragant, feia regalimar els cabells humits sobre l’orella, tot dedicant una discreta reverència guarnida de goig cosmètic. Oh, què decorativa! Aquí hi ha delit! Assajava en el mirall un rictus vehement, com si el glossy-shine dels llavis busqués quelcom en l’aire, una piga, un somrís… Adoro ser un perfum!
Amb Déu ens saludem, però no m’hi parlo: Epa! –li faig sempre amb un gest. Però ell no em fa ni cas… No li agraden les noies maques? Sospito que sovint el confonc amb el típic cop de vent.
Però en aquell instant narcís va concórrer un àngel d’importació divina. Hey you! –xiuxiuejaven els Pink Floyd des d’un 5.1 mentre aterrava un senyoret farcit de carn, plorant de pur goig, i tot engalanat amb llumetes de Nadal. Al tercer intent desistí de concloure la coreografia i arranjà els draps amb tecnologia de censura intel·ligent old-fashioned style system ©.
Boticelli va endreçar el naixement de Venus amagant-li el sexe i els pits sota un broll de cabells, lliurant a la imaginació l’ociositat d’omplir els buits com en un sudoku. Ara naixeria tant desvergonyida i sibarita que els angelets haurien de portar ulleres de sol per no quedar-se cecs, o potser per defugir de l’esvalot d’una frescor impúdica que desfermaria ereccions genials. Ara i com abans, la solteria de Venus, mola.
Mare meva… però si sóc una deessa! Quines ganes tinc de veure les meves amigues morir-se d’enveja, conspirant amb tota aquella reticència que les allunya, cada cop més, dels millors homes: els que busquen l’esperó de la lleugeresa. Les compadeixo, potser acabin casades amb un bon noi que les convidi al desplaer etern o, en el millor dels casos, a la infidelitat.
És bona, la decadència? No ho sé, però al menys vull tenir l’oportunitat de saber-ho. Potser no sigui tant un final, si no el súmmum de la maduresa. I quí no vol tastar la dolçor màxima d’un fruit? Sí, de major vull ser icona, vull ser una Venus casada amb David Bowie.
Carles Gomila | Menorca, abril del 2010
